MÚSICA PEDRAFORCA: LLENGUATGE AUDIOVISUAL 1 : PLANS

Conèixer els tipus de plans al cinema és imprescindible per aprendre a contar històries. Cada tipus de pla transmet una sensació i un missatge diferent i aconsegueix impactar en el espectador de forma distinta. Aquí i hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual o cinematogràfic explicats amb exemples.

El concepte de pla s'aplica en cinema, vídeo o foto en un doble sentit: com a unitat de presa i com a valor d'enquadrament. Es parla de pla com a unitat de presa per referir-se al conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb continuïtat.

Es parla, en canvi, de pla com a valor d'enquadrament per referir-se al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És en aquest sentit que es parla de planificació. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, fent la relació de plans en funció de l'allunyament o apropament de la persona.

Simplificant bastant, pot dir-se que els plans més llunyans aporten un valor descriptiu mentre que els plans més propers hi aporten un valor expressiu o dramàtic. Els plans mitjans aporten sobretot un plus narratiu

Els tipus de plans es divideixen, principalment, tenint en compte 3 aspectes:

- segons la porció d'escena que incloem a l'enquadrament

- l'angle des del que es grava la imatge

- i el punt de vista.

1.TIPUS DE PLA SEGONS L'ENQUADRAMENT

Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana. La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica; depèn molt de la càrrega de significat que volem afegir a la imatge. En els plans curts, per exemple, hi ha molta més càrrega expressiva que en els oberts, en què les expressions del rostre passen més desapercebudes; però en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.

GPG – Gran Pla General:

GPG: ampli escenari on cap personatge és protagonista. Generalment un pla d'aquest tipus serveix per contextualitzar l'escena i que el públic sàpiga on tenen lloc els fets. Per tant, té un valor descriptiu, tot i que en ocasions, pugui obtenir un valor narratiu.

PG – Pla general:

PG: tenim un o més personatges localitzats però dins un ampli escenari.

PS – Pla SENCER:

PS: s'enquadra exactament el subjecte. El límit superior de l'enquadrament i l'inferior coincideixen amb el cap i els peus.

PA – Pla Americà:

PA: tallem al personatge/s pels genolls o sota aquests. Es denomina "americà" perquè va sorgir al gènere del Western, ja que era necessari que es veiés com els pistolers desenfundaven les seves pistoles

PM – Pla Mitjà:

PM: Pla Mitjà. Personatge/s fins la cintura.

PP – Primer Pla:

PP: predomina el subjecte a l’escenari. Només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.

PPP – Primeríssim Primer Pla:

PPP: emfatitzem l’expressió i retallem per sobre els ulls i sota la boca.

PD – Pla Detall:

PD: objecte/fet concret perquè oferim alguna pista o facilitem la comprensió del que passarà. Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Pot ser molt narratiu, imagina el típic pla d'un paper que es cau o un assassí que oblida alguna prova al lloc del crim. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.

2. TIPUS DE PLANS SEGONS L'ANGLE O ANGULACIÓ

L’angle d’enquadrament és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat). Segons l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos angles d’enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital.

Angulació normal o neutre. L'eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge (objectiu i subjecte/objecte formen un angle de 90º) Acostuma a tenir un valor expressiu de normalitat. És el tipus de pla que s'utilitza per defecte a la televisió en programes i reportatges, ja que transmet objectivitat.

Picat: l’objectiu es troba a una alçada superior a la realitat que enquadra (l’eix forma uns 45º) És a dir, la càmera enregistra de dalt cap a baix. S'utilitza per fer més petit el subjecte, per denotar inferioritat, submissió o aclaparament. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal, per exemple un paisatge o una multitud.

Contrapicat o emfàtic: l’objectiu es troba a una alçada inferior a la realitat que enquadra ( també uns 45º) La càmera es localitza en un punt baix de manera que els elements de l’escena queden en una posició de superioritat i poder en referència a l’espectador, que es troba completament dominat i insegur davant de la figura que apareix en pantalla. És molt utilitzat en la fotografia arquitectònica i recurrent en el cinema a l’hora de representar, per exemple, el personatge dolent de la pel·lícula.

L’angle zenital és aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.

Nadir és el contrari al cenital. La càmera es situa totalment per sota de l'objecte o persona, amb angle perpendicular al terra. S'utilitza tant a nivell estètic com per a donar a l'escena més dinamisme i dramatisme.

Escorzo serveix per retratar converses o interaccions entre dos persones. La càmara mostra de front i enfocada a la persona que parla, i d'esquenes i/o desenfocada a la que escolta.

Dorsal, es mostra l'esquena del protagonista, Acostuma a ser un pla de seguiment, utilitzat per donar sensació de misteri o por. Ens introdueix dins d'una escena plena de tensió on sabem que alguna cosa està a punt de passar.