MÚSICA RELIGIOSA MEDIEVAL
Ja saps que l'Edat Mitjana és el període que va des del s.V fins al s.XV. A Ciències Socials ja heu aprés que és un període de fragmentació del poder, una societat estamental que dibuixa una piràmide, amb un sistema d'organització anomenat feudalisme. En mig de tot això l'Esglèsia catòlica dona unitat a Europa. La població és majoritàriament analfabeta (no saben llegir ni escriure). Els monjos són els que tenen la cultura i la llengua que utilitzen és el llatí. A partir del llatí aniran apareixent les llengües vulgars (castellà, català, italià, francès...)
És important saber que aquest llarg període té una mentalitat teocèntrica (del grec Teo: déu), és a dir déu és el centre de tot, és una societat molt religiosa. Per tant, ja podeu imaginar que la major part de l'art, inclosa la música, serà religiosa.
Esglèsia de Sant Climent de Taüll Pantocràtor de Taüll
A continuació, us explico els principals exemples de música religiosa i profana durant aquest període:1. MÚSICA RELIGIOSA
1.1. EL CANT GREGORIÀ
El cant gregorià és el cant oficial de l'església durant l'Edat Mitjana. Es diu així pel Papa Gregori I el Magne. Ell no va composar cap cant, només va dir les normes que devia seguir la música cantada a les esglésies de la cristiandat. Va enviar emissaris per tots els territoris i va recopilar els cants que li semblaven bé. Aquests cants, ja existents prèviament, es van reunir en un llibre, "L'Antifonari del Papa Gregori". Es correspon aproximadament amb el període pre-romànic i romànic, del s.VIII-XI
Característiques de la música gregoriana
La música gregoriana és fàcilment identificable, ja que segueix uns punts molt fàcils de reconèixer. Està ple de normes:
- És un cant monòdic, a una sola veu. És a dir, potser hi ha molts monjos cantant, però tots canten el mateix, la mateixa melodia.
- És a capella, sense instruments.
- És cantat en llatí, l'idioma oficial de l'esglèsia en aquella època i fins fa poc.
- Té ritme lliure, sembla recitat. Sembla no tenir pulsació, prova aseguir-la amb el peu!
- Sovint s'alternen les veus de solista (un sol monjo) i cor (la resta de monjos)
És a dir, sona més bé avorrit, no hi ha ritme, ni instruments i només l'interpreten homes, les dones tenen prohibit el cant.
A més podem afegir que no es coneixen els autors
de les músiques, són doncs, composicions anònimes.
Tot això dona aquest caire de sobri, senzill i de gran plenitud.
Escolta el vídeo a continuació. Pots seguir el text amb la notació d'aquella època.
"Viderunt Omnes" 🎼1
Tot això dona aquest caire de sobri, senzill i de gran plenitud.
Escolta el vídeo a continuació. Pots seguir el text amb la notació d'aquella època.
"Viderunt Omnes" 🎼1
1.2. NAIXEMENT DE LA POLIFONIA
Cap a finals del s. XI els monjos semblen avorrits de cantar sempre les mateixes cançons i de la mateixa manera. Comencen a experimentar introduint canvis en les melodies gregorianes. Bàsicament, afegeixen altres veus. Passem de la textura monofònica a la textura polifònica (d'una sola melodia a vàries melodies que sonen al mateix temps)
Primer, d'una forma molt senzilleta. Escolta la creació "Viderunt Omnes" del mestre Leonin:
🎼2
Escolta la versió que el mestre Perotin va fer del cant "Viderunt Omnes" que has escoltat abans. Quantes veus la interpreten?
🎼3
Tots dos, Leonin primer i Perotin després, van treballar com a compositors a l'escola de Notre Dame de Paris. Els millors músics, però també arquitectes, escultors, pintors i demés artistes van acudir a la ciutat de Paris per a assistir a la construcció de la seva magnífica catedral. Ja estem al període gòtic!
2. LA MÚSICA PROFANA: TROBADORS I TROBAIRITZ
La història, però, ha oblidat un bon nombre de poetesses occitanes d'aquell segle, que eren conegudes com a trobairitz, i que han deixat poesies amoroses -sovint dedicades als seus amants- que sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l'amor carnal.
A continuació us deixo un poema de la Comtessa de Dia, una famosa trobairitz. Està escrita en occità, però us deixo la traducció al català.
Eu l'am mais que nula ren que sia...
Eu l'am mais que nula ren que sia
mas lui no-m val merces ni cortezia
ni ma beltatz ni mos pretz ni mos sens
qu'atressi `m sui enganada e traia
com degr'esser s'eu fos dezavinens
Voldria tenir el meu cavaller...
Voldria tenir el meu cavaller
una nit, nu en els meus braços
i que ell es tingués per feliç
només que jo li fes de coixí.
Li dono el meu cor, el meu amor,
el meu judici, els meus ulls
i la meva vida.
Bell amic, amable i bo.
quan us tindré en el meu poder?
I que jagués amb vos un vespre
i que us donés un bes amorós.
Sapigueu que tindria gran desig
que us tingués en lloc del marit,
només que m'haguéssiu concedit
de fer tot això que jo voldria.
Comtessa de Dia
una nit, nu en els meus braços
i que ell es tingués per feliç
només que jo li fes de coixí.
Li dono el meu cor, el meu amor,
el meu judici, els meus ulls
i la meva vida.
Bell amic, amable i bo.
quan us tindré en el meu poder?
I que jagués amb vos un vespre
i que us donés un bes amorós.
Sapigueu que tindria gran desig
que us tingués en lloc del marit,
només que m'haguéssiu concedit
de fer tot això que jo voldria.
Comtessa de Dia
I els joglars? Segur que n'heu sentit parlar! Gràcies als joglars, pobres cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic. De vegades els joglars s'acompanyaven amb el llaüt o l'arpa, instruments de corda que estaven prohibits a les esglésies.
A continuació, us deixo un article de la revista Sapiens
Sàpiens, núm. 6 (abril 2003)
A continuació, us deixo un article de la revista Sapiens
L'amor cortès i les trobairitz
Al segle XII s'escrivien tractats d'amor i els trobadors i les trobairitz cantaven l'amor cortès. L'amor cortès, nascut als castells occitans al segle XII, expressa una relació totalment nova entre l'home i la dona. En contrast amb l'ambient brutal de les guerres feudals neix un entorn cultural de música, poesia i jocs que s'havia anat forjant a l'interior dels castells per influència de les dones.
Es van suavitzar els costums sexuals de manera que l'home va admetre la possibilitat d'un interval entre el desig i la satisfacció, interval en què s'inclou el plaer dels sentiments, és a dir, l'amor cortès. L'amor cortès neix en un ambient aristocràtic i va lligat a una mentalitat de classe. La majoria de trobadors eren membres de la noblesa, així com les dames i cavallers a qui canten. De totes maneres, per mimetisme, altres grups socials van tendir a imitar els costums de la classe dominant. La dona cantada i estimada pel poeta cortès és una dona noble, casada amb un senyor noble. El fet, però, que sigui casada no atura l'amant i per això l'amor cortès és normalment un amor adúlter sota aparença d'amor platònic.
Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien per interessos polítics o militars de les dues famílies. Els sentiments no comptaven en les unions feudals, de manera que sovint l'amor s'expressava fora del matrimoni. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. L'amor, doncs, és perillós.
Es creen entre els amants uns vincles semblants als feudals. Ella és la senyora i l'amant es declara el seu vassall. El joc de l'amor cortès entra en l'ideal cavalleresc de manera que el cavaller tria la seva dama, que no és la seva dona, porta un objecte que ella li ha donat i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement. Les trobairitz, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.
Eloi Biosca, Marta Sancho i Teresa Vinyoles, Viure en un castell de la frontera: passeig virtual pels segles XI i XII (Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000)
Copyright text © 2000 els autors. Reproduït amb permís.
Berenguer de Palou va ser un trobador català. "Tant mabelis" és una de les cançons que es conserven d’aquest músic. Escolteu-la:
Un dels instruments habituals de aquesta època i que sentim en aquesta versió és la viola de roda. Ens recorda bastant a un instrument que també hem conegut a classe, el sitar de la Índia. Si us en recordéu vam conèixer aquests dos instruments el curs passat i els vam poder veure al Museu de la Música. Tot plegat, dóna a aquesta peça un aire molt oriental, típic d'aquesta època de gran intercanvi i riquesa cultural.
