Aquesta peça està dedicada a la Deessa Fortuna, una deessa canviant que gira com una roda, canviant el destí de les persones mortals de forma capritxosa i a la que s'implora bondat. El text original era en llatí i és un poema medieval del segle XIII que es va trobar a un monestir. El músic Carl Orff va decidir posa música al poema al segle XX.
A continuació us deixo dos videos de youtube. El primer és el trailer de la pel·lícula; en el segon podeu sentir la versió interpretada per Noa i Miguel Bose
Ja has vist que la major part són percudits, però aquí teniu 2 excepcions:
- el Kazzo, membranòfon bufat, què bé que s'ho passa aquest noi!
- i la simbomba, membranòfon fregat molt típic del Nadal:
Ara que ja coneixem els 2 primers grups (idiòfons i membranòfons) hem de saber que tots dos junts es coneixen també com a instruments de percussió. Tot i que la major part no poden fer notes diferents i la seva funció és rítmica (afinació o altura indeterminada), alguns fan melodies fantàstiques (afinació o altura determinada)
Per finalitzar, aquí tenim la bateria, per demostrar que bé s'avenen idiòfons i membranòfons
I un tema interpretat per Ruben Blades on podem veure molts d'aquests instruments interpretant Salsa:
L'autor de la cançó és Billie Joe, un dels components del grup "Greenday" . Era el mes de Setembre quan el seu pare va morir de càncer. Ell just tenia 10 anys. Durant el funeral Billie no va poder controlar-se i va fugir desconsoladament cap a casa seva i es va tancar a l'habitació. La mare preocupada va córrer darrere seu i en trucar a la seva porta ell li va contestar Wake me up when september ends. Basant-se en aquests fets, anys més tard va escriure la cançó.
Junt amb la partitura us deixo 2 enllaços amb el wix interactiu per tal de treballar-la també a casa. Els ha realitzat la professora Adelaida Ibáñez de l'institut Joan Puig i Ferreter, gràcies!
En un mercat Persa és una obra amb un marcat aspecte pictòric i descriptiu que ens apropa a un concorregut mercat de Bagdad amb el seu ambient colorista. El compositor ens descriu el que passa en un dia de mercat, des del començament, quan van arribant els diferents personatges, fins al final, quan tots pleguen i el mercat resta solitari.
Albert Ketelbey (1875-1959) és el seu autor. Fou un compositor britànic que començà la seva carrera com a director d’orquestra, dirigint música de teatre. Els darrers anys de la seva vida, després de la segona guerra mundial, es dedicà a la música lleugera i popular. Fou director musical de la firma Columbia Graphophone Co.
Curiós compositor que ha arribat a la majoria de nosaltres amb tan sols tres obres musicals: En un mercat persa, En el jardí d’un monestir i En el jardí d’un temple xinès.
Activitat 1. A continuació tens les 10 escenes que formen l'obra, però atenció, estan desordenades. Et proposem que escoltis la música i l'ordenis correctament. Les has de copiar al teu quadern
La princesa arriba al mercat envoltada dels seus servents.
Ja saps que l'Edat Mitjana és el període que va des del s.V fins al s.XV. A Ciències Socials ja heu aprés que és un període de fragmentació del poder, una societat estamental que dibuixa una piràmide, amb un sistema d'organització anomenat feudalisme. En mig de tot això l'Esglèsia catòlica dona unitat a Europa. La població és majoritàriament analfabeta (no saben llegir ni escriure). Els monjos són els que tenen la cultura i la llengua que utilitzen és el llatí. A partir del llatí aniran apareixent les llengües vulgars (castellà, català, italià, francès...)
És important saber que aquest llarg període té una mentalitat teocèntrica (del grec Teo: déu), és a dir déu és el centre de tot, és una societat molt religiosa. Per tant, ja podeu imaginar que la major part de l'art, inclosa la música, serà religiosa.
Esglèsia de Sant Climent de Taüll Pantocràtor de Taüll
A continuació, us explico els principals exemples de música religiosa i profana durant aquest període:
1. MÚSICA RELIGIOSA
1.1. EL CANT GREGORIÀ
El cant gregorià és el cant oficial de l'església durant l'Edat Mitjana. Es diu així pel Papa Gregori I el Magne. Ell no va composar cap cant, només va dir les normes que devia seguir la música cantada a les esglésies de la cristiandat. Va enviar emissaris per tots els territoris i va recopilar els cants que li semblaven bé. Aquests cants, ja existents prèviament, es van reunir en un llibre, "L'Antifonari del Papa Gregori". Es correspon aproximadament amb el període pre-romànic i romànic, del s.VIII-XI Característiques de la música gregoriana
La música gregoriana és fàcilment identificable, ja que segueix uns punts molt
fàcils de reconèixer. Està ple de normes:
És un cant monòdic, a una sola veu. És a dir, potser hi ha molts monjos cantant, però tots canten el mateix, la mateixa melodia.
És a capella, sense
instruments.
És cantat en llatí, l'idioma oficial de l'esglèsia en aquella època i fins fa poc.
Té ritme lliure, sembla recitat. Sembla no tenir pulsació, prova aseguir-la amb el peu!
Sovint s'alternen les veus de solista (un sol monjo) i cor (la resta de monjos)
És a dir, sona més bé avorrit, no hi ha ritme, ni instruments i només l'interpreten homes, les dones tenen prohibit el cant.
A més podem afegir que no es coneixen els autors
de les músiques, són doncs, composicions anònimes.
Tot això dona aquest caire de sobri, senzill i de gran plenitud. Escolta el vídeo a continuació. Pots seguir el text amb la notació d'aquella època. "Viderunt Omnes" 🎼1
1.2. NAIXEMENT DE LA POLIFONIA
Cap a finals del s. XI els monjos semblen avorrits de cantar sempre les mateixes cançons i de la mateixa manera. Comencen a experimentar introduint canvis en les melodies gregorianes. Bàsicament, afegeixen altres veus. Passem de la textura monofònica a la textura polifònica (d'una sola melodia a vàries melodies que sonen al mateix temps)
Primer, d'una forma molt senzilleta. Escolta la creació "Viderunt Omnes" del mestre Leonin:
🎼2
Escolta la versió que el mestre Perotin va fer del cant "Viderunt Omnes" que has escoltat abans. Quantes veus la interpreten? 🎼3
Tots dos, Leonin primer i Perotin després, van treballar com a compositors a l'escola de Notre Dame de Paris. Els millors músics, però també arquitectes, escultors, pintors i demés artistes van acudir a la ciutat de Paris per a assistir a la construcció de la seva magnífica catedral. Ja estem al període gòtic!
2. LA MÚSICA PROFANA: TROBADORS I TROBAIRITZ
De finals del s. XI fins al final del s XIII ens han arribat cançons profanes. La música trobadoresca fou creada pels trobadors i trobairitz per acompanyar les seves poesies. Aquestes poesies eren generalment dels gènere amorós (amor cortés) per lloar i idealitzar la dama, però també tractaven altres temes com la natura, la política, la moral o les gestes heroiques. Els trobadors eren poetes-músics normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i cançons de temes diversos i els posaven música. Els centres més importants eren Itàlia, Alemania i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de França). Els trobadors catalans segueixen els provençals fins al punt que, en aquells temps, el provençal era la llengua galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els poemes.
.
La història, però, ha oblidat un bon nombre de poetesses occitanes d'aquell segle, que eren conegudes com atrobairitz, i que han deixat poesies amoroses -sovint dedicades als seus amants- que sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l'amor carnal.
A continuació us deixo un poema de la Comtessa de Dia, una famosa trobairitz. Està escrita en occità, però us deixo la traducció al català.
Eu l'am mais que nula ren que sia...
Eu l'am mais que nula ren que sia
mas lui no-m val merces ni cortezia
ni ma beltatz ni mos pretz ni mos sens
qu'atressi `m sui enganada e traia
com degr'esser s'eu fos dezavinens
Voldria tenir el meu cavaller...
Voldria tenir el meu cavaller una nit, nu en els meus braços i que ell es tingués per feliç només que jo li fes de coixí. Li dono el meu cor, el meu amor, el meu judici, els meus ulls i la meva vida. Bell amic, amable i bo. quan us tindré en el meu poder? I que jagués amb vos un vespre i que us donés un bes amorós. Sapigueu que tindria gran desig que us tingués en lloc del marit, només que m'haguéssiu concedit de fer tot això que jo voldria.
Comtessa de Dia
I els joglars? Segur que n'heu sentit parlar! Gràcies als joglars, pobres cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic. De vegades els joglars s'acompanyaven amb el llaüt o l'arpa, instruments de corda que estaven prohibits a les esglésies.
A continuació, us deixo un article de la revista Sapiens
Sàpiens, núm. 6 (abril 2003)
L'amor cortès i les trobairitz
Al segle XII s'escrivien tractats d'amor i els trobadors i les trobairitz cantaven l'amor cortès. L'amor cortès, nascut als castells occitans al segle XII, expressa una relació totalment nova entre l'home i la dona. En contrast amb l'ambient brutal de les guerres feudals neix un entorn cultural de música, poesia i jocs que s'havia anat forjant a l'interior dels castells per influència de les dones.
Es van suavitzar els costums sexuals de manera que l'home va admetre la possibilitat d'un interval entre el desig i la satisfacció, interval en què s'inclou el plaer dels sentiments, és a dir, l'amor cortès. L'amor cortès neix en un ambient aristocràtic i va lligat a una mentalitat de classe. La majoria de trobadors eren membres de la noblesa, així com les dames i cavallers a qui canten. De totes maneres, per mimetisme, altres grups socials van tendir a imitar els costums de la classe dominant. La dona cantada i estimada pel poeta cortès és una dona noble, casada amb un senyor noble. El fet, però, que sigui casada no atura l'amant i per això l'amor cortès és normalment un amor adúlter sota aparença d'amor platònic.
Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien per interessos polítics o militars de les dues famílies. Els sentiments no comptaven en les unions feudals, de manera que sovint l'amor s'expressava fora del matrimoni. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. L'amor, doncs, és perillós.
Es creen entre els amants uns vincles semblants als feudals. Ella és la senyora i l'amant es declara el seu vassall. El joc de l'amor cortès entra en l'ideal cavalleresc de manera que el cavaller tria la seva dama, que no és la seva dona, porta un objecte que ella li ha donat i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement. Les trobairitz, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.
Eloi Biosca, Marta Sancho i Teresa Vinyoles, Viure en un castell de la frontera: passeig virtual pels segles XI i XII (Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000)
Berenguer de Palou va ser un trobador català. "Tant mabelis" és una de les cançons que es conserven d’aquest músic. Escolteu-la:
🎼4
Un dels instruments habituals de aquesta època i que sentim en aquesta versió és la viola de roda. Ens recorda bastant a un instrument que també hem conegut a classe, el sitar de la Índia. Si us en recordéu vam conèixer aquests dos instruments el curs passat i els vam poder veure al Museu de la Música. Tot plegat, dóna a aquesta peça un aire molt oriental, típic d'aquesta època de gran intercanvi i riquesa cultural.
La textura musical és una metàfora. La música no podem tocar-la. Quan parlem de textura en la música ens referim a un dels patrons en el quals organitzem el so, i té a veure en la manera en com combinem els diferents elements musicals, les melodies, els instruments o els acompanyaments musicals.
TEXTURES BÀSIQUES
1. MONODIA
Una textura és monòdica quan tant sols hi ha una veu o melodia que sona. Poden ser vàries persones cantant, però si canten la mateixa melodia és monodia. És la textura més senzilla i obliga a qui escolta en concentrar-se en els matisos de la veu o de l’instrument. És una textura tan simple com íntima i té un gran poder de seducció. Algú cantant a la dutxa o una peça per a flauta sola, seria un bon exemple de monodia. En els llibres, sovint trobem el cant gregorià com a exemple de monodia; quan s’interpreta, es busca un so unificat, pur, com si el cantés una sola persona.
Observa la força expressiva dels primers 40' d'aquesta cançó, fins que entra la corda... Els primers 40 segons són exemple de monodia.
2. POLIFONIA
En una textura polifònica les diferents veus, segueixin o no el mateix ritme, es mouen de forma independent. És la textura més densa i més complexa de seguir perquè hi ha diferents presències rellevants que se succeeixen al mateix temps. Tradicionalment també se l’ha anomenat ‘textura contrapuntística’, fent referència a la tècnica compositiva més estesa en la música culta a l’Europa de l’època moderna.
3. HOMOFONIA
L’homofonia és una textura densa però diàfana, en la que diferents veus transcorren, més o menys, al mateix ritme.
4. MELODIA ACOMPANYADA
Es comença a utilitzar molt a partir del s XVII, durant el Barroc i és també probablement la textura més habitual en la música moderna occidental, i engloba bona part dels estils que escoltem al dia a dia. Hi ha una melodia principal, i un acompanyament al darrera. El més habitual, però, serà trobar-la combinada amb altres textures. En aquesta categoria hi podem trobar des d’una melodia acompanyada amb un bordó o un instrument de percussió, passant per un tema de rock, o en un passatge simfònic. Aquesta textura, de base tonal, és molt agraïda a la nostra oïda occidental. Sentim que comprenem la música. Sol haver-hi un focus clar on prestar l’atenció i un acompanyament coherent amb la resta.
Al següent exemple, la melodia principal està interpretada per la veu, i en 2n pla hi ha l'acompanyament del piano:
.JPG)
