dilluns, 4 de novembre del 2024

HISTORIA DEL CINE

1. ELS ANTECEDENTS

L’Antiguitat

L'ésser humà s'ha preocupat sempre per captar i representar el moviment. Els animals

amb moltes potes que els prehistòrics pintaven a les cavernes demostren aquest fet.

porc senglar amb 8 potes a les pintures rupestres d'altamira

Coves d'Altamira i de Morella

Altres representacions plàstiques narratives estan presents a l’antiguitat (Egipte, Persia, Grècia, Roma…) A la Columna de Trajano es narra de forma visual la conquesta de la Dacia per l’emperador romà.

Ombres xineses

Neixen a l’illa de Java sobre l’any 3000 a.c., són de les primeres expressions de l’afanyde l’ésser humà per reproduir el moviment sobre una pantalla. Aquest recurs, va ser inicialmentconcebut com un joc infantil i més endavant va donar vida al teatre d’ombres, que més tardes va popularitzar a Alemanya i a França on a finals del segle XIX es van convertir en espectaclesque s’oferien en els cabarets parisencs.

Càmera obscura

Aquest aparell òptic va ser l’element més important per l’aparició de la fotografia. Inicialment

va ser un una eina d’estudi astronòmic i després va tenir altres aplicacions artístiques.Es tracta d'una habitació o una caixa completament buida i fosca on la llum exterior només

penetra per un petit forat situat a la paret o en un dels costats de la caixa. El raig de llum que

entra des de fora projecta a la paret contrària de la caixa o cambra la imatge exterior més petita,

invertida, i amb els seus colors naturals.

"La jove de la perla"

La llanterna màgica

Aquest instrument òptic, que l’astrònom holandès Christiaan Huygens va donar a conèixer a mitjans

segle XVII, permetia projectar en una pantalla, en una sala a les fosques, imatges fixes o animades.

Eren imatges pintades sobre vidre que es podien animar mitjançant mecanismes enginyosos.

La llanterna màgica va ser molt popular fins que va aparèixer el cinema.

Cronofotografia

Un invent capital apareix al segle XIX: la fotografia. Per primera vegada, era possible d'impressionar

i de guardar una imatge del món que ens envolta. Però alguns fotògrafs no es van conformar amb les

imatges fixes i van assajar amb la fotografia d'objectes en moviment, com ara Muybridge. Fins i tot,

un d'ells, Marey, va arribar a emprar una mena de fusell fotogràfic capaç de captar les diferents fases

d'un moviment.

El galope de Daysy, Muybridge, 1876
Mujer bajando una escalera
Mujer bajando una escalera, Muybridge

El cinetoscopi i el cinematògraf

De tots aquests invents, el cinetoscopi del nordamericà Thomas Alva Edison i el cinematògrafdels germans francesos Louis y Auguste Lumière són els que més clarament haurien d’evolucionar cap al cine modern.

En moltes sales de diversió s'instal·laren els anomenats cinetoscopis d’Edison, caixes que contenien

una sèrie de bobines que permetien veure una pel·lícula... individualment. I és que el famós inventor

es va negar a projectar-la sobre una pantalla perquè creia que la gent no s'interessaria pel cinema.

Quan equivocat va estar, com el temps va arribar a demostrar...! La invenció del cinema -però- no pot

ser atribuïda, específicament, a ningú. Va ser el resultat d'una sèrie d'invents de diferents persones.

El 1895, l’industrial de la fotografia Louis Lumièrè, aprofitant els avenços tecnològics de

l’època, va perfeccionar els aparells inventats per Marey, Reynaud i Edison, i va aconseguir

combinar de manera satisfactòria la projecció (la vella llanterna màgica de Huygens) i

l’obtenció d’imatges successives del moviment (la cronofotografia de Marey). La patent del

cinematògraf es va registrar el 13 de febrer de 1895 i la primera pel·lícula, "La sortie des

usines Lumière" (La sortida de la fàbrica Lumière), es va rodar el mes de març d’aquell mateix

any a Lió. La primera projecció cinematogràfica pública es va organitzar al Salon Indien del

Grand Café del Boulevard des Capucines de París, el 28 de desembre de 1895, i va fer

sensació: «Vam quedar tots bocabadats, estupefactes», va declarar Méliès. La projecció cronofotogràfica

o cinematogràfica va fer la volta al món ràpidament, com al segle XVII la llanterna màgica.

2. NAIXEMENT DEL CINEMA

Els germans Lumière

Es considera que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895. Aquell dia, els germansLumière van mostrar, en sessió pública, els seus films als espectadors del Salon Indien de París. En undels seus primers films, "L'arribada d'un tren a l'estació de Ciotat", l'efecte d'una locomotora que semblava

sortir de la pantalla va ser enorme. L'aparell amb el qual ho aconseguiren el van anomenar Cinematògraf.

Havia nascut la cinematografia.

Al Saló Indi del Gran Cafè de París es van projectar deu pel·lícules. L’entrada costava un franc, un preu equivalent a quatre euros d’avui. Poc temps després ja hi anaven tres mil persones cada dia: quin èxit!

Però l'efecte sorpresa, clau en l'èxit inicial de les seves pel·lícules, va desaparèixer ràpidament. La progressiva pèrdua d'interés per aquest nou espectacle ser el resultat del cansament del públic davant del caràcter rutinari, repetitiu, monòton i poc imaginatiu del cinema dels Lumière. Els inventors del cinema l'abandonaren molt prest per dedicar-se a altres negocis. Semblava que Edison tenia raó en quant al futur del cinema com a espectacle de masses, però no per gaire temps.

Georges Méliès (1861-1938)

Però l'èxit inicial es va anar fonent pel cansament del públic. Les pel·lícules que veien sempre eren fetessobre moments quotidians, sobre la vida laboral o familiar. I va ser la màgia i la imaginació d'un altre home,Georges Méliès, que va salvar el cinema d'acabar com un invent més entre tants d'aquella època.

Méliès va fer realitat els somnis de les persones, en dur-los en les imatges que es representen en una pantalla.Per fi, la fantasia podia volar a través de la llum. Méliès es considerat el primer inventor de ficcions. És més, de laciència-ficció. "Viatge a la Lluna" (1902) i "Viatge a través de l'impossible" (1904) es troben entre les millorsmostres de l'inventor dels trucatges. Un dels més habituals era fer desaparèixer coses o fer-les aparèixer de nou.Uns altres eren la sobreimpressió d'una imatge sobre una altra, les dobles exposicions o l'ús de maquetes.

"Viatge a la lluna"

"A la conquesta del Pol"

La pel·lícula de Martin Scorsese "La invenció d'Hugo" (2011) és un homenatge al cine com a fàbrica de somnis. A través dels ulls d'un nen, descobrimt la història de Georges Méliès.

Alice Guy Blaché (1873-1968)

Va ser la primera persona que va fer del cine alguna cosa més que espectacle. La primera a comptar

històries que capturaven emocions i parlaven de la condició humana. Des de 1896, ella ja explorava la ficció i seia les bases del llenguatge cinematogràfic. Innovadora en muntatge, efectes especials i primers plans, va fundar una productora pròpia en un món d'homes i va rodar més de mil pel·lícules, des de drames fins fantasies, a França i Estats Units.

Ara bé, no la trobareu als llibres d'història del cine, tampoc en els nombrosos resums, vídeos documentals, etc. Mentre els noms dels germans Lumière i George Méliès es consagraven, el nom d'Alice s'esborrava, les seves pel·lícules s'atribuien a altres, i seu rol al cine quedava sepultat. Avui, tornar-li el seu lloc a la història és reconèixer que va inventar el cine narratiu, i que sense la seva mirada visionària, el setè art no seria el que és. Alice Guy Blaché: la dona que imaginà el cine quan altres només miraven. Una rebel relegada a un racó fosc entre aquests noms masculins que tothom celebra i repeteix.

Fundadora del que més endavant s'ha considerat la professió de productor executiu, també va fundar vàries productores a França i EEUU i rodà més de 1000 pel·lícules entre 1896 i la dècada dels anys 20, de les quals només queden un centenar. Moltes d'elles atribuïdes al seu home o figurant com a anònimes.

L'any 1902 fou també pionera en l'ús del primer sistema de sincronia entre imatge i so, el cronòfon. Al llarg d'un miler de pel·lícules, Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràficaː westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica, sàtira...

"En 1897, Gaumont se dejó convencer por Alice y creó una división dedicada a la producción cinematográfica cuya dirección confió a la propia Alice con la única condición de que sus nuevas funciones no le impidieran seguir ejerciendo su trabajo de secretaria"

Alice va convèncer a Herbert, el seu marit, per fundar en 1910 la seva pròpia productora, la Solax Company, que pasaria a dir-se Blaché Features en 1913.

La pròpia Alice parlà en una ocasió, a una entrevista concedida en 1912, sobre la diferència que, segons ella, presentava la situació de la dona a França i als Estats Units:

"En Francia] mientras una mujer esté, como se dice, en su lugar, no recibe ningún reproche, pero si asume y ejerce las prerrogativas asignadas a sus hermanos se la mira mal. La actitud hacia las mujeres en Estados Unidos es muy distinta".

«la meva joventut, la manca d'experiència, el meu sexe, tot conspirava en contra meva».

En 1953, li va ser concedida la Legió d'Honor, la major distinció que atorga el govern francès. Alguns anys més tard, en 1957, rebria un homenatge per part de la Cinemateca francesa por haver estat la primera directora de cine de la història. Al 1964, Alice decidí tornar als Estats Units en companya de les seves filles per a intentar recuperar la seva filmografia, però no va trobar pràcticament cap de les seves pel·lícules i les poques que va poder localitzar s'amagaven sota noms masculins. Alice Guy va morir en una residencia de de gent gran a la edat de 95 anys en el més complet anonimat. Ni tan sols la premsa li dedicà unes línies como homenatge a la seva aportació al cine, ni tampoc es va donar a conèixer la seva autobiografia, en la que enumerava totes les seves pel·lícules.

1896, la seva primera pel·lícula "La Fée aux choux" (La fada de les cols)

1906,"Les Résultats du féminisme" ( "Les conseqüències del feminisme")

En aquesta pel·lícula els papers s'inverteixen, Guy-Blanché postula un món a l'inrevés, on homes i dones intercanvien els seus rols, de manera que els homes actuen com a dones, adquirint el rol matern i de cura de la llar (planxar, cosir, etc.), mentre que les dones actuen com a homes, passives davant les obligacions de la llar. Al final de la pel·lícula els homes, disconformes, es revelen en contra de la seva submissió i rol.

En el curtmetratge "Madame a des envies", de 1906, utilitza per primera vegada el primer pla.

Va ser també la primera persona a dirigir una pel·lícula amb un elenc format totalment per afroamericans "A Fool And His Money" (1912)

Us convido a veure aquest emocionant documental que resumeix la seva història. Disposeu de subtítols en castellà:

diumenge, 27 d’octubre del 2024

LLENGUATGE AUDIOVISUAL 2

FOTOGRAMA

Imatge fixa que s'obté de la filmació cinematogràfica. La successió de fotogrames permet la percepció de moviment en el cine. Les pel·lícules de cine estan enregistrades a 24 fps (fotogrames per segon).

PLA

Dins del terme “pla” hi conviuen dues realitats diferents que cal distingir. El pla o fotograma és la unitat mínima de significació completa i autònoma. És l’element fonamental en cinema. En el llenguatge escrit correspondria a la paraula.

Des del punt de vista de l’espectador un pla és tot allò que hi ha entre dos talls d’imatge. Poden ser més llargs o més curts. És per tant, cadascun dels canvis de punt de vista amb què podem il·lustrar una acció (cal entendre per tall tot element d’enllaç, talls, foses, encadenats, etc.)

Des del punt de vista del realitzador el pla defineix l’escala (la mida relativa respecte la pantalla) amb què és enquadrat el subjecte de l’acció, escala que depèn de la distància entre aquest i la càmera. Aquesta definició es veu clarament quan tractem els enquadraments.

PRESA (toma)

Fragment que s'obté des de que la càmera comença a enregistrar fins el tall.

ESCENA

Seguit de plans que formen part d'una mateixa acció o ambient dins d'un espai d'un temps concrets. Quan un d'aquests elements canvia, és que hem passat a una escena diferent.

SEQÜÈNCIA

Seguit d'escenes que formen part d'una mateixa unitat narrativa. Una seqüència, pot desenvolupar-se en diferents localitzacions. Per exemple, una persecució d'automòbils, pot iniciar-se en un garatge, continuar pels carrers d'una ciutat i acabar amb el cotxes caient al mar en el port. Les diferents escenes formen part d'una sola seqüència: la persecució.

PLA-SEQÜÈNCIA

Aquella seqüència audiovisual filmada en continuïtat en una sola presa, sense talls ni interrupcions. La càmera es desplaça seguint una meticulosa planificació que pot incloure diversos tipus d'enquadraments, i per tant de plans.

CAMP

Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar.

En canvi, el fora de camp és tot allò que no veiem en l’enquadrament, però que d’alguna manera o una altra forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho suggereix, perquè ens ho imaginem o perquè si ho veiéssim canviaria la nostra percepció d’aquella imatge.

Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per jugar a crear expectatives, interrogants… De vegades pot donar-se el joc que el director ens mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d’un mirall.

dimarts, 24 de setembre del 2024

MOVIMENTS DE CÀMERA

Quan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant.

En els primers anys del cinema la càmera fixa era molt habitual en totes les produccions.

Aquesta és una escena de La quimera de l’or (The Gold Rush, Chaplin, 1925) en què veiem un exemple de càmera fixa.

Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment: la panoràmica, el travelling i el moviment lliure.

1. La panoràmica és el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblic. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.

En aquest vídeo veiem els 4 tipus de panoràmica: horitzontal, vertical, obliqua i sobre el seu eix, en el sentit de les agulles del rellotge o contrari. També apareix l'escombrat.

I en aquest altre ens posen exemples segons la seva funció

2. El tràveling(travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d’un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.

Parlem de tràveling frontal és quan la càmera es mou cap endavant o enrere: o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s’hi o allunyant-se’n.

En aquest fragment, l’inici de Trainspotting (D. Boyle, 1996), hi tenim diversos tràvelings frontals que van seguint la cursa del personatge.

En aquest vídeo hi veiem un exemple típic de l’ús del tràveling en una retransmissió esportiva televisiva: la càmera va seguint lateralment el recorregut dels nedadors dins la piscina.

En aquest famós fragment de Perseguit per la mort (A. Hitchcock, 1959) hi veiem dos exemples de tràveling: primer un de frontal, quan la càmera segueix des de davant la cursa del personatge, i després un de lateral, quan el segueix des del costat.

Aquesta és l’escena final d’Amélie (J.P. Jeunet, 2001), en què la càmera va movent-se frontalment o lateral per seguir el recorregut dels dos personatges en motocicleta.

El tràveling circular és aquell en què la càmera gira en cercle al voltant del personatge.

3. El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).

Aquest és el principi de Rebeca (A. Hitchcock, 1940) on veiem com la càmera va recorrent el camí que porta a la casa. Sabries dir quin punt de vista utilitza?

Aquest fragment forma part de la persecució inicial de Casino Royale (J. Campbell, 2006), en què la baralla és mostrada amb diversos moviments de grua.

Un moviment lliure particular és el que anomenem el de càmera a l’espatlla o steadycam. Amb la steadicam -càmera que amb els seus accessoris va subjecta a l’espatlla de l’operador mitjançant cinturons i suports lleugers per evitar vibracions- és possible realitzar, també, moviment combinats de panoràmica i tràveling. Es tracta d’un efecte que s’aprecia en algunes filmacions per a televisió fetes en condicions difícils (accidents, guerres, aglomeracions…).

RESUMEN:

diumenge, 8 de setembre del 2024

LLENGUATGE AUDIOVISUAL 1: PLANS

Conèixer els tipus de plans al cinema és imprescindible per aprendre a contar històries. Cada tipus de pla transmet una sensació i un missatge diferent i aconsegueix impactar en el espectador de forma distinta. Aquí i hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual o cinematogràfic explicats amb exemples.

El concepte de pla s'aplica en cinema, vídeo o foto en un doble sentit: com a unitat de presa i com a valor d'enquadrament. Es parla de pla com a unitat de presa per referir-se al conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb continuïtat.

Es parla, en canvi, de pla com a valor d'enquadrament per referir-se al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És en aquest sentit que es parla de planificació. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, fent la relació de plans en funció de l'allunyament o apropament de la persona.

Simplificant bastant, pot dir-se que els plans més llunyans aporten un valor descriptiu mentre que els plans més propers hi aporten un valor expressiu o dramàtic. Els plans mitjans aporten sobretot un plus narratiu

Els tipus de plans es divideixen, principalment, tenint en compte 3 aspectes:

- segons la porció d'escena que incloem a l'enquadrament

- l'angle des del que es grava la imatge

- i el punt de vista.

1.TIPUS DE PLA SEGONS L'ENQUADRAMENT

Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana. La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica; depèn molt de la càrrega de significat que volem afegir a la imatge. En els plans curts, per exemple, hi ha molta més càrrega expressiva que en els oberts, en què les expressions del rostre passen més desapercebudes; però en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.

GPG – Gran Pla General:

GPG: ampli escenari on cap personatge és protagonista. Generalment un pla d'aquest tipus serveix per contextualitzar l'escena i que el públic sàpiga on tenen lloc els fets. Per tant, té un valor descriptiu, tot i que en ocasions, pugui obtenir un valor narratiu.

PG – Pla general:

PG: tenim un o més personatges localitzats però dins un ampli escenari.

PS – Pla SENCER:

PS: s'enquadra exactament el subjecte. El límit superior de l'enquadrament i l'inferior coincideixen amb el cap i els peus.

PA – Pla Americà:

PA: tallem al personatge/s pels genolls o sota aquests. Es denomina "americà" perquè va sorgir al gènere del Western, ja que era necessari que es veiés com els pistolers desenfundaven les seves pistoles

PM – Pla Mitjà:

PM: Pla Mitjà. Personatge/s fins la cintura.

PP – Primer Pla:

PP: predomina el subjecte a l’escenari. Només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.

PPP – Primeríssim Primer Pla:

PPP: emfatitzem l’expressió i retallem per sobre els ulls i sota la boca.

PD – Pla Detall:

PD: objecte/fet concret perquè oferim alguna pista o facilitem la comprensió del que passarà. Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Pot ser molt narratiu, imagina el típic pla d'un paper que es cau o un assassí que oblida alguna prova al lloc del crim. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.

2. TIPUS DE PLANS SEGONS L'ANGLE O ANGULACIÓ

L’angle d’enquadrament és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat). Segons l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos angles d’enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital.

Angulació normal o neutre. L'eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge (objectiu i subjecte/objecte formen un angle de 90º) Acostuma a tenir un valor expressiu de normalitat. És el tipus de pla que s'utilitza per defecte a la televisió en programes i reportatges, ja que transmet objectivitat.

Picat: l’objectiu es troba a una alçada superior a la realitat que enquadra (l’eix forma uns 45º) És a dir, la càmera enregistra de dalt cap a baix. S'utilitza per fer més petit el subjecte, per denotar inferioritat, submissió o aclaparament. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal, per exemple un paisatge o una multitud.

Contrapicat o emfàtic: l’objectiu es troba a una alçada inferior a la realitat que enquadra ( també uns 45º) La càmera es localitza en un punt baix de manera que els elements de l’escena queden en una posició de superioritat i poder en referència a l’espectador, que es troba completament dominat i insegur davant de la figura que apareix en pantalla. És molt utilitzat en la fotografia arquitectònica i recurrent en el cinema a l’hora de representar, per exemple, el personatge dolent de la pel·lícula.

L’angle zenital és aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.

En aquesta escena final de L’onada (Die Welle, Dennis Gansel, 2008) veiem com el director, igual que en altres escenes de la pel·lícula, al minut 1’00 del fragment utilitza........ per a......

Aquesta és la famosa escena de Psicosis (A. Hitchcock, 1960) en què el detectiu Arbogast entra a la casa de Norman Bates. Cap al segon 0’53 veiem com Hitchcock va triar un pla........ per a .........

Nadir és el contrari al zenital. La càmera es situa totalment per sota de l'objecte o persona, amb angle perpendicular al terra. S'utilitza tant a nivell estètic com per a donar a l'escena més dinamisme i dramatisme.

Escorzo serveix per retratar converses o interaccions entre dos persones. La càmera mostra de front i enfocada a la persona que parla, i d'esquenes i/o desenfocada a la que escolta.

Dorsal, es mostra l'esquena del protagonista, Acostuma a ser un pla de seguiment, utilitzat per donar sensació de misteri o por. Ens introdueix dins d'una escena plena de tensió on sabem que alguna cosa està a punt de passar.