MÚSICA PEDRAFORCA

LA BANDA SONORA

La banda sonora del film consta de quatre elements:

- veu humana,
- sorolls, efectes sonors
- música
- silenci.

La banda sonora musical en canvi, consta només de la música

Aquests elements poden ser diegètics o extradiegètics, si la font emissora pertany o no al context narratiu.

DIEGÈTICA

a l'escena podem veure la font musical. Els diegètics, poden ser in (en camp) o off (fora de camp).

"Único testigo"

"Pulp Fiction"

INCIDENTAL

A l'escena no es veu la font musical, és la més utilitzada:

"Único testigo"

"Psicosis"

UNA MICA D'HISTÒRIA

El 1927 va ser una data clau en la història del cinema. En aquest any va aparèixer El cantor de jazz d'Alan Crosland, que ha vingut a considerar-se com la primera pel·lícula sonora del cinema. A partir d'aquesta data, el cinema hauria de patir un gir brusc cap a una nova forma d'expressió artística: el llenguatge audiovisual.

Realment, el cinema gairebé mai havia estat una experiència silenciosa per als espectadors ja que solia anar acompanyat amb música en viu i en paral·lel a la projecció i, freqüentment, de les paraules d'un narrador a la sala que llegia els diàlegs i explicava algunes situacions . És a dir, l'experiència del cinema era ja sonora encara que la música era concebuda com a acompanyament, no integrada orgànicament en el discurs visual.

El cinema sonor és un canvi radical, gairebé traumàtic, si es valoren dos aspectes:

- La introducció del so va comportar, a causa d'aspectes tècnics, la tornada de la càmera a la immobilitat d'anys enrere.

- La innovació tècnica del sonor no va ser acollida de la mateixa manera per tots els membres del món cinematogràfic.

Així, mentre companyies com la United Artist el van rebre amb gran satisfacció, altres van treure les ungles davant el so, considerant-lo com una perversió que venia a contaminar un llenguatge ja perfectament evolucionat. Per Chaplin, per exemple, l'essència del cinema és el silenci.

Per aquest i altres autors el sonor és una combinació absurda de dos mitjans d'expressió antagònics: imatge i so. Els directors russos van ser potser els que més explícitament es van posicionar davant de l'arribada del cinema sonor, o almenys davant d'una utilització simplista d'aquest. Així, Eisenstein, Pudovkin i Alexandrov signen el manifest El contrapunt orquestral, en què defensen un ús contrapuntístic del so, en conflicte amb la imatge que el suporta, per generar sentits afegits al que es descriu.

Però, evidentment, malgrat aquests problemes inicials, el so aporta una sèrie d'avantatges:

Major realisme.
Més informació, amb la consegüent economia de plans.
Potenciació del fora de camp, ja que el so suggereix espais i accions que no es veuen en l'enquadrament.
Utilització expressiva del silenci amb fins dramàtics (abans amb el cinema mut, el silenci era obligat).
Aparició de nous gèneres (musical).
I potenciació d'altres gèneres: policíacs, comèdia, documental històric i didàctic, a causa de la informació que aporta el so als diferents tipus de narració.

El so al cinema, s'ha convertit amb els anys en un element amb tant abast com altres tècniques cinematogràfiques i amb tantes possibilitats creatives com el muntatge.

El silenci en una banda sonora, pot ser un element inquietant o anticipador d'una cosa que succeirà. Serveix també per crear contrastos rítmics o estats d'ànim. En algunes obres és un element dominant, utilitzat amb plena intenció expressiva. El silenci sol, en molts casos, accentua sorolls futurs. En un moment de silenci, la presència o interrupció d'un soroll concret, fa més conscient la idea de buit.

Ja va dir Robert Bresson que "El cinema sonor ha inventat el silenci".

FUNCIONS DE LA MÚSICA EN EL CINE

Obre aquest enllaç amb explicacions i exemples detallats:

https://prezi.com/tcaqq4scyfku/la-musica-en-el-cine/

1. Ambientar: música amb un caràcter acord al de la pel·lícula: espai, temps, gènere o temàtica (western, suspens, terror, comèdia, drama, romàntic, bèl·lic...) Podem fins i tot parlar de MÚSICA ESTEREOTIPADA. Quan escoltem un determinat tipus de músiques, sovint associem la música amb un tipus de pel·lícula. Hi ha músiques que fins i tot s’han fet més famoses que la pel·lícula en que estaven, i ja quan mirem una pel·lícula, depèn de quin tema sigui ja ens esperem una música determinada.

"El resplandor"

"Por un puñado de dólares"

"Blade runner"

"A clockwork orange"

2. Definir personatges, idees, conceptes, objectes, lloc... En aquest sentit. és molt important l'ús del LEIT-MOTIV

El leitmotiv (del alemán leiten, ‘guiar’, ‘dirigir’, y motiv, ‘motivu’) és una figura musical popularitzada per Hector Berlioz, que la va anomenar idée fixe i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment, una melodia curta o ritme) que representa un personatge, cosa, sentiment que es dona cada vegada que aquest apareix o se'l vulgui evocar. Es va utilitzar molt a partir del s. XIX. Avui dia s'utilitza molt en bandes sonores de pel·lícules

En aquest vídeo, Altozano ens ho explica molt bé. És molt llarg, però val la pena mirar al menys els primers 4 minuts.

Un dels exemples més famosos és l'utilitzat per J. Williams a "Tauró".

En aquest vídeo posa uns quants exemples interessants, pren nota:

La llista podria ser infinita: "007, James Bond", de John Barry, cada cop que sentim aquesta música l'associem amb ell:

3. Funció expressiva: Té com a intenció potenciar les emocions a l'espectador.

"Memòries d'Àfrica" de John Barry (minut 0'40" i 2'26")

"La llista de Schindler" de John Williams

"ET l'extraterrrestre" J. Williams

"Gladiator" de Hans Zimmer

4.Anticipar situacions: molt utilitzada al cinema d'intriga i de terror, amb el fora de camp ja que amb el so pressentim alguna cosa que ha de succeir. Crea expectativa, esperança. Determinats sons o músiques ens indiquen una resolució d'una situació, la preveuen, o simplement generen la sensació de buit que s'ha d'omplir visualment. La música ajuda a definir com interpretar una escena. Per exemple, al mostrar un pla d'una casa, la música determina si el que passarà és terrorífic, romàntic o misteriós, fins i tot abans que els personatges actuin

"El resplandor"

5. Completar el ritme i definir la manera com avança la narració: El so i la percepció del temps. Sobretot la música, però també d'altres efectes sonors, actuen sobre el temps de les imatges o més ben dit sobre el temps de percepció d'aquestes imatges, per un efecte de valor afegit. La banda sonora crea temporalitat. També serveix com a signe de puntuació en la narració.

Amb els muntatge les mateixes imatges ja marquen una línia temporal, però el so amb els seus elements rítmics, amb creixendos i descreixendos, amb elements repetitius pot completar o acabar de definir la manera com avança la narració. Muntatge+so

"Érase una vez en el oeste"

6. Transicions per aglutinar plànols dispersos entre si, per embolicar una seqüència de muntatge, per suavitzar canvis de plans que resulten bruscos ...

"El rei lleó"

"Eduardo Manostijeras"

Per últim, segons la relació que manté amb el missatge visual parlem de:

Convergent: Quan la música es relaciona de forma directa amb el sentiment o l'ambient suggerit per l'escena o els personatges.
Divergent: Quan la música provoca una sensació oposada o contraria a la imatge.

Vídeo amb algunes pistes per a analitzar la banda sonora:

Resultat d'imatges de la flauta magica mozart

Resultat d'imatges de la flauta mÃ gica flauta dulce

Aquesta òpera va ser l'última que va compondre Mozart a la seva curta vida (només va viure 35 anys). Aparentment és un conte fantàstic: un príncep valent, Tamino, ha de salvar la princesa captiva, Pamina, filla de la malvada Reina de la Nit.

Apareixen serps, flautes encantades, màquines voladores, dures proves que Tamino ha de superar per demostrar que és digne de l'amor de la princesa...

Però resulta que La flauta màgica està plena de símbols maçònics ocults (l'església no veia amb bons ulls la llibertat de pensament dels maçons, per això Mozart havia d'amagar el significat real d'aquesta història sota l'aparença d'un innocent conte de fades ).

Aquí tenim l'ària de Papageno, l'oceller, innocent i ingenu, amb la seva inseparable flauta de pa. Què el preocupa? Menjar, beure i trobar alguna noia que vulgui.

Aria de Papageno: