MÚSICA PEDRAFORCA: LA MÚSICA AL CINEMA

UNA MICA D'HISTÒRIA

El 1927 va ser una data clau en la història del cinema.En aquest any va aparèixer El cantor de jazz d'Alan Crosland, que ha vingut a considerar-se com la primera pel·lícula sonora del cinema. A partir d'aquesta data, el cinema hauria de patir un gir brusc cap a una nova forma d'expressió artística: el llenguatge audiovisual.

Realment, el cinema gairebé mai havia estat una experiència silenciosa per als espectadors ja que solia anar acompanyat amb música en viu i en paral·lel a la projecció i, freqüentment, de les paraules d'un narrador a la sala que llegia els diàlegs i explicava algunes situacions . És a dir, l'experiència del cinema era ja sonora encara que la música era concebuda com a acompanyament, no integrada orgànicament en el discurs visual.

El cinema sonor és un canvi radical, gairebé traumàtic, si es valoren dos aspectes:

- La introducció del so va comportar, a causa d'aspectes tècnics, la tornada de la càmera a la immobilitat d'anys enrere.

- La innovació tècnica del sonor no va ser acollida de la mateixa manera per tots els membres del món cinematogràfic.

Així, mentre companyies com la United Artist el van rebre amb gran satisfacció, altres van treure les ungles davant el so, considerant-lo com una perversió que venia a contaminar un llenguatge ja perfectament evolucionat. Per Chaplin, per exemple, l'essència del cinema és el silenci.

Per aquest i altres autors el sonor és una combinació absurda de dos mitjans d'expressió antagònics: imatge i so. Els directors russos van ser potser els que més explícitament es van posicionar davant de l'arribada del cinema sonor, o almenys davant d'una utilització simplista d'aquest. Així, Eisenstein, Pudovkin i Alexandrov signen el manifest El contrapunt orquestral, en què defensen un ús contrapuntístic del so, en conflicte amb la imatge que el suporta, per generar sentits afegits al que es descriu.

Però, evidentment, malgrat aquests problemes inicials, el so aporta una sèrie d'avantatges:

Major realisme.
Més informació, amb la consegüent economia de plans.
Potenciació del fora de camp, ja que el so suggereix espais i accions que no es veuen en l'enquadrament.
Utilització expressiva del silenci amb fins dramàtics (abans amb el cinema mut, el silenci era obligat).
Aparició de nous gèneres (musical).
I potenciació d'altres gèneres: policíacs, comèdia, documental històric i didàctic, a causa de la informació que aporta el so als diferents tipus de narració.

El so al cinema, s'ha convertit amb els anys en un element amb tant abast com altres tècniques cinematogràfiques i amb tantes possibilitats creatives com el muntatge.

El silenci en una banda sonora, pot ser un element inquietant o anticipador d'una cosa que succeirà. Serveix també per crear contrastos rítmics o estats d'ànim. En algunes obres és un element dominant, utilitzat amb plena intenció expressiva. El silenci sol, en molts casos, accentua sorolls futurs. En un moment de silenci, la presència o interrupció d'un soroll concret, fa més conscient la idea de buit.

Ja va dir Robert Bresson que "El cinema sonor ha inventat el silenci"

El ritme implica una sèrie de compassos més forts i més febles i un tempo.

Organitzant els elements sonors + altres elements cinematogràfics= es conformar el ritme global d'una pel·lícula.

LA BANDA SONORA

La banda sonora del film consta de quatre elements:

- veu humana,
- sorolls, efectes sonors
- música
- silenci.

La banda sonora musical en canvi, consta només de la música

Aquests elements poden ser diegètics o extradiegètics, si la font emissora pertany o no al context narratiu.

DIEGÈTICA

a l'escena podem veure la font musical. Els diegètics, poden ser in (en camp) o off (fora de camp).

INCIDENTAL

A l'escena no es veu la font musical, és la més utilitzada:

FUNCIONS DE LA MÚSICA EN EL CINE

Obre aquest enllaç amb explicacions i exemples detallats:

https://prezi.com/tcaqq4scyfku/la-musica-en-el-cine/

1. Anticipar situacions: molt utilitzada al cinema d'intriga i de terror, amb el fora de camp ja que amb el so pressentim alguna cosa que ha de succeir. Crea expectativa, esperança. Determinats sons o músiques ens indiquen una resolució d'una situació, la preveuen, o simplement generen la sensació de buit que s'ha d'omplir visualment.

2. Ambientar: música amb un caràcter acord al de la pel·lícula: espai, temps, gènere o temàtica (western, suspens, terror, comèdia, drama, romàntic, bèl·lic...) Podem fins i tot parlar de MÚSICA ESTEREOTIPADA. Quan escoltem un determinat tipus de músiques, sovint associem la música amb un tipus de pel·lícula. Hi ha músiques que fins i tot s’han fet més famoses que la pel·lícula en que estaven, i ja quan mirem una pel·lícula, depèn de quin tema sigui ja ens esperem una música determinada.

3. Definir personatges, caracteritzar-los, subratllar emocions, per crear estats d'ànim. En aquest sentit. és molt important l'ús del LEIV-MOTIV

El leitmotiv (del alemán leiten, ‘guiar’, ‘dirigir’, y motiv, ‘motivu’) és una figura musical popularitzada per Hector Berlioz, que la va anomenar idée fixe i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment, una melodia curta o ritme) que representa un personatge, cosa, sentiment que es dona cada vegada que aquest apareix o se'l vulgui evocar. Es va utilitzar molt a partir del s. XIX. Avui dia s'utilitza molt en bandes sonores de pel·lícules

Un dels exmples més famosos és l'utilitzat per J. Williams a "Tauró":

Tenim com a exemple "007, James Bond" ja que cada cop que sentim aquesta música l'associem amb ell:

4. Completar el ritme i definir la manera com avança la narració: El so i la percepció del temps. Sobretot la música, però també d'altres efectes sonors, actuen sobre el temps de les imatges o més ben dit sobre el temps de percepció d'aquestes imatges, per un efecte de valor afegit. La banda sonora crea temporalitat. També serveix com a signe de puntuació en la narració.

Amb els muntatge les mateixes imatges ja marquen una línia temporal, però el so amb els seus elements rítmics, amb creixendos i descreixendos, amb elements repetitius pot completar o acabar de definir la manera com avança la narració. Muntatge+so

5. Transicions per aglutinar plànols dispersos entre si, per embolicar una seqüència de muntatge, per suavitzar canvis de plans que resulten bruscos ...

Vídeo amb algunes pistes per a analitzar la banda sonora: