LA COMPOSICIÓ AUDIOVISUAL

Quan tenim una càmera a les mans, no ens limitem a enfocar i captar una imatge, sinó que la componem i la captem distribuint els seus elements d'una manera intencional. És un procés de manipulació de la realitat,  l'organització visual i deliberada dels elements d'una imatge. Per a compondre cal organitzar i relacionar visualment elements de l'entorn que es capta;  un procés particular d'ordenació del món.

Compondre consisteix a distribuir de manera intencionada els diferents elements que formen part d'un fotograma, d'un quadre, d'una fotografia, d'un dibuix o d'un pla.

En la composició, els elements d'un quadre s'organitzen per a provocar que l'espectador hi vegi allò que el fotògraf vol destacar o comunicar. Per a aconseguir-ho destaca els motius que considera més significatius segons allò que vol comunicar o mostrar. Es pretén que l'espectador descobreixi els punts d'interès que el fotògraf considera importants o que els capti, si bé és molt possible que d'una mateixa imatge sorgeixin lectures diferents. De tota manera, sigui quina sigui la lectura final, el fotògraf ha d'organitzar els elements segons un criteri clar, ja que sense aquest l'espectador divagarà.

D'aquesta manera aconseguirem també crear un espai tridimensional. Això es pot aconseguir amb l'utilització de línies de fuga o amb la col·locació d'objectes dintre del pla, (uns davant. altres darrere)

 

Fotograma de ‘Paràsits’ on les línies marquen el punt de fuga donant profunditat       

La profunditat de camp, ja vist anteriorment, és un element de la composició a tenir en compte. Ara en veurem d'altres.

Una regla d'or per a compondre és la de simplificar. Quan en una imatge hi ha massa motius, és molt difícil aconseguir que el centre d'interès destaqui amb una importància pròpia. Es deu definir amb precisió quin és el centre d'interès d'una imatge. Augmentem la seva importància disminuint la presència d'elements secundaris i detalls superflus. Cal triar la zona idònia que deu ocupar el centre d'interès.

La llei dels terços

La llei dels terços és una de les regles bàsiques que s'han de tenir en compte per a evitar la monotonia visual que creen les composicions excessivament centrades o regulars.

Per a aplicar la llei dels terços, es tracen imaginàriament sobre el visor dues línies horitzontals i dues de verticals que divideixin l'espai en terços equivalents. En els punts d'intersecció d'aquestes línies s'originen els centres d'atenció principals del fotograma de vídeo o de la fotografia. Si existís un segon punt d'atenció, aquest s'ubicaria al costat oposat diagonalment.

Algunes càmeres fotogràfiques tenen fins i tot l'opció de sobreposar al visor aquesta estructura gràfica. 

D'aquesta manera s'aconsegueix evitar la monotonia que produeixen els enquadraments massa simètrics. A conseqüència de la regla dels terços cal tenir presents els següents aspectes:

- Els personatges principals no han d'ocupar el centre de l'enquadrament.

- La línia de l'horitzó mai dividirà horitzontalment l'enquadrament en dues parts iguals.

Partint de la llei dels terços, en un terç (l'inferior o el superior) es col·locarà la zona menys interessant i als altres dos terços restants se situarà la zona amb els elements que es vulguin destacar.

                      

L'aire

El terme es refereix a l'espai buit que queda entre el motiu i el marc del quadre. Un personatge situat, per exemple, a l'esquerra d'un fotograma mirant cap a la dreta té aire al davant. Si, en canvi, des de la mateixa posició, mira cap a l'esquerra i té la cara massa a prop del marc, es considerarà que la composició no té aire. Com a norma general, enquadrar correctament un personatge a la pantalla implica deixar un espai, un respir entre ell i el límit del quadre. Aquest espai buit es coneix com a aire. 

Un exemple de violació de les regles amb finalitats expressives pot ser quan es deixa un retrat sense aire de manera intencionada. Encaixonar excessivament un personatge sol ser un error compositiu, però és perfectament possible que l'autor ho busqui deliberadament per provocar la sensació que la persona es troba oprimida o aclaparada.

 Com a norma general, es procura que el moviment del subjecte es dirigeixi cap a la zona del quadre en la qual hi ha espai lliure. Si el personatge mira a la dreta hem de deixar a la dreta; si  mira a l'esquerra, l'aire estarà a la esquerra.

 A la següent imatge, Leonardo DiCaprio mira cap a l'esquerra, per tant allà és on hem de deixar             aire. L'aire ha d'ocupar pràcticament els dos terços restants. Aquesta regla també s'aplica a diàlegs           i  entrevistes. 

Principi de simetria

Les composicions molt simètriques resulten agradables, donen una sensació d'estabilitat, però poden resultar monòtones. Les composicions asimètriques són més dinàmiques, produeixen una sensació d'inestabilitat i poden generar més tensió dramàtica.

Alguns artistes que han fet de la simetria una característica de les seves pel·lícules són Wes Anderson o Stanley Kubrick

"Moonrise Kingdom"

"Hotel Budapest"

"El resplandor"

"2001: Odisea a l'espai"

Línies

Les línies verticals. Produeixen una sensació de vida i suggereixen certa situació de quietud i de vigilància. En general les línies verticals, igual que les línies horitzontals, s'associen a una situació d'estabilitat. No convé abusar massa de les línies verticals perquè poden cansar i provocar una sensació de monotonia en l'espectador.

Línies horitzontals. Produeixen una sensació de pau, de quietud, de serenitat i de vegades de mort. En general les línies horitzontals, igual que les línies verticals, s'associen a una situació d'estabilitat. No convé abusar massa de les línies horitzontals perquè poden provocar una sensació de monotonia en l'espectador.

Línies inclinades. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d'agitació i de perill o tensió no resolta. En general les línies inclinades donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges. Les línies inclinades igual que les línies corbes proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.

Vàries diagonals convergent constitueixen una eina molt potent per a dirigir la mirada. Provoquen sensació de profunditat i perspectiva, Són les línies guia, guien la nostra mirada

Línies corbes. La principal característica és el progressiu canvi de direcció. Produeixen una sensació de dinamisme, de moviment, d'agitació i de sensualitat i aporten ritme. En general les línies corbes donen relleu i sensació de continuïtat a les imatges. Les línies corbes igual que les línies inclinades proporcionen un ritme més dinàmic a les seqüències de vídeo i resulten més agradables que les línies verticals i les línies horitzontals.

Indefinides o lliures

Finalment aquest vídeo bastant útil: