Què caracteritza al Jazz?
1. Gran importància del ritme.
2. La improvitsació que fa cada interpretació única i irrepetible. Al contrari de la música occidental, el Jazz no s'escriu.
3. El swing, o balanceig, que s'aconsegueix no recolzant el tempo en els temps principals dels compassos. Utiliza síncopes i l'accentuació dels temps febles del compàs.
4. La sonoritat personal i expressivitat dels seus intèrprets vocals i instrumentals. Els instruments imiten el so, el color i les inflexions de la veu. I al contrari, trobarem l'escat, imitació dels instruments per part de la veu utilitzant tot tipus d'onomatopeies.
5. L'estil responsorial (call and response), o repetició d'una frase musical que acaba de produir- se. L'efecte crida-resposta.
6. Una agrupació instrumental, Banda de Jazz, pròpia, formada per una secció rítmica i una altre melòdica.
Secció melòdica Secció rítmica
Clarinet Contrabaix (en pizzicato)
Trompeta Bateria
Trombó
Saxofon (posteriorment)
El piano i la guitarra també en formen part molt sovint i poden estar en qualsevol de les dues seccions.
Escolteu aquesta versió del famòs "When the saints go marching in" . Tots els instruments van fent la seva improvisació, veu femenina inclosa!
A classe hem vist que les bandes sonores de Disney són sovint un tresor musical. Aquí també el Jazz està present:
BREU HISTÒRIA DELS AFROAMERICANS
Us deixo alguns dels moments més significatius de la història d'aquest col·lectiu per recordar el que ja hem explicat a classe:
1. Comerç triangular. Ruta comercial establerta a l'Oceà Atlàntic entre els continents europeu, africà i americà. La principal "mercaderia"que sortia d'Àfrica eran esclaus negres. És el que es coneix com a tràfic d'esclaus. Aquesta pràctica abominable va ser habitual entre els s. XVI-XIX
Afegeixo el vídeo que van veure a classe amb 2 escenes de la pel·lícula "12 anys d'esclavitud"
2. Guerra civil americana o guerra de Secessió (1861- 65) Abans del final de la guerra A. Lincoln va abolir l'esclavitud (1863), però no va tenir efectes fins el final de la guerra.
3. El moviment de lluïta pels drets civils dels afroamericans, 100 anys desprès de l'abolició de l'esclavitud, aquest moviment organitza la Marxa sobre Washington (1963). El líder més significatiu fou Martin Luther King.
4. Finalment, l'elecció de Barak Obama com a primer president afroamericà al 2008 és un fet remarcable.
Let's play along!
1. Work-songs, o cançons de feina. Són cants col·lectius improvitsats durant la feina i que probablement volian fer que aquesta fos més lleugera. No hi ha instruments, però sovint les mateixes eines de treball es converteixen en instruments de percussió. Té un caràcter repetitiu i monòton i segueix l'estil responsorial. Un treballador (solista)canta una frase, repetida a continuació per la resta (cor)
2. Gospel, de l'anglès God Spell (paraula de Déu) o evangeli. Són cants religiosos interpretats a les esglèsies. També té un estil responsorial, però el caràcter és molt més animat i s'acompanya d'instruments.
Us deixo el vídeo que van veure a classe i que ens dona una idea de com van aparèixer aquests cants. Fixeu-vos com l'ambient va "in crescendo" i l'expressivitat dels intèrprets:
"Roll Jordan roll" de "12 anys d'esclavitud"
I la lletra per cantar-la a classe o a la dutxa:
Roll Jordan roll,
my soul ought to rise in heaven, Lord
for the year when Jordan rolls,
aleluya!
També us deixo una magnífica interpretació del rei del Jazz, Louis Armstrong, Posa la pell de gallina
"Nobody knows the trouble I've seen"
I per últim una escena de la pel·lícula " El color púrpura" amb una magnífica interpretació de Gospel. Atenció, a cavall sentim també un tema de blues!
Per què els afroamericans se senten tan atrets per aquests tipus de cants? Us proposo escoltar atentament la següent peça "Go down Moses" que interpretarem a classe.Para atenció a la lletra i explica les teves conclusions al dossier.
3. Blues. Si el Gospel és considerada la música de Deu, del Blues s'en diu que és "la música del diable".
Extra-musicalment fa referència a un estat d'ànim de melanconia o depressió. L'intèrpret canta o toca per alliberar-se del blues. Té un caràcter doncs, trist, lent i amb una mica d'ironia. En un principi les interpretava un solista, però aviat es va acompanyar amb harmònica, guitarra o piano.
Pel que fa a l'estructura té forma estròfica, cada estrofa formada per 3 versos de 4 compassos cadascuna. És a dir, 12 compassos per estrofa, amb ritme quaternari. Tenim a més una seqüència d'acords, la roda de blues, que acompanya a l'estrofa:
I I I I (1r vers)
IV IV I I (2n)
V IV IV V (3r)
La sonoritat blues ve donada per les anomenades notes blues, 3ª, 5ª i 7ª de l'escala rebaixades un semitó.
I per què s'en diu música del diable? Si el Gospel es canta a les esglèsies, el Blues sovint té com a escenaris els bars i els carrers. A més els temes tractats són la vida quotidiana dels negres americans: marginació, pobresa, solitud, alcohol, prostitució,.. No oblidem, que malgrat ser lliures la seva vida no serà un camí de roses.
Escolta aquest tema interpretat a la pel·lícula "El color púrpura"
LA RUTA DEL JAZZ
1. Els principis: estil New Orleans
També conegut com a estil Dixieland, nom que es dona al territori dels estats del sud.
Les primeres orquestres de jazz amb músics negres apareixen cap al 1890, però serà una orquestra formada íntegrament per blancs la que farà les primeres gravacions l'any 1917: Original Dixieland Jazz Band, autodenominats els creadors del Jazz.
També conegut com a estil Dixieland, nom que es dona al territori dels estats del sud.
Les primeres orquestres de jazz amb músics negres apareixen cap al 1890, però serà una orquestra formada íntegrament per blancs la que farà les primeres gravacions l'any 1917: Original Dixieland Jazz Band, autodenominats els creadors del Jazz.
CARACTERÍSTIQUES
●Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria
-bateria: ritme molt marcat ornamentat amb redobles. Els accents rítmics encara es produeixen en els temps forts del compàs (1 i 3).
●Secció melòdica: trompeta, clarinet i trombó
-trompeta: melodia principal
-clarinet: contrapunt improvisat en la tessitura aguda
-trombó: veu greu improvisant per sota de la melodia, utilitzant normalment glissandos.
●Improvisació col.lectiva.
Al barri de Storyville es concentraven els músics de jazz acompanyats per l'alcohol, joc i prostitució.
2.CHICAGO:anys 20
El tancament d'Storyville, el final de la primera guerra mondial i la industrialització van afavorir la migració d'afroamericans a les ciutats del nord. En els locals de la ciutat de Chicago és on es va
poder escoltar el veritable estil Nova Orleans i on van actuar els seus grans
representants, entre els quals destaquem king Oliver i la Creole Jazz Band,
Louis Armstrong i els Hot Five (més tard els Hot Seven)...
També als anys vint són els anys del blues clàssic, amb la seva millor representant Bessie Smith (1895-1937), coneguda com “l’emperadriu del jazz” . Bessie cantava les realitats de la misèria, la presó, els amors impossibles...És també l’època dels primers grans solistes: Louis Armstrong i Duke Ellington.
CARACTERÍSTIQUES També als anys vint són els anys del blues clàssic, amb la seva millor representant Bessie Smith (1895-1937), coneguda com “l’emperadriu del jazz” . Bessie cantava les realitats de la misèria, la presó, els amors impossibles...És també l’època dels primers grans solistes: Louis Armstrong i Duke Ellington.
●De 6 a 9 músics, encara que algunes orquestres sobrepassaven els 10.
●Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria
●Secció melòdica: Trompeta, clarinet, trombó i, per primer cop, saxo.
●Improvisació individual: Predomini dels solistes per damunt del conjunt.
●Pulsació rítmica en els temps febles. Es desplacen els accents rítmics cap als temps 2 i 4 del compàs.
3. EL SWING, L'ÈPOCA DAURADA
En els anys 30 es va derogar la prohibició de l’alcohol en Estats Units. Aquest fet, unit als èxits i la popularitat de formacions de músics blancs com Benny Goodman o Glenn Miller, va contribuir a que el jazz poguera perdre la qualificació de música marginal.
En aquesta dècada es produeix una nova emigració dels músics, però aquesta volta cap a Nova York, on confluirà tant la música de l’Estil de Nova Orleans com la música a l’Estil de Chicago. El resultat d’aquesta mescla donarà lloc a un nou estil, el Swing. Aquest estil representarà el major èxit comercial del jazz, ja que es tracta d’un estil molt pròxim a la música de ball, de la comèdia musical i del cinema. Un estil que en definitiva és molt més proper a la gent. Aquest estil tindrà el seu reflex en les Big Bands, que seran agrupacions que representaran l’ordre i la disciplina musical deixant només a la improvisació els sols. Les Big Bands més famoses seran les de Count Basie i la de Duke Ellington.
En aquesta dècada es produeix una nova emigració dels músics, però aquesta volta cap a Nova York, on confluirà tant la música de l’Estil de Nova Orleans com la música a l’Estil de Chicago. El resultat d’aquesta mescla donarà lloc a un nou estil, el Swing. Aquest estil representarà el major èxit comercial del jazz, ja que es tracta d’un estil molt pròxim a la música de ball, de la comèdia musical i del cinema. Un estil que en definitiva és molt més proper a la gent. Aquest estil tindrà el seu reflex en les Big Bands, que seran agrupacions que representaran l’ordre i la disciplina musical deixant només a la improvisació els sols. Les Big Bands més famoses seran les de Count Basie i la de Duke Ellington.
D'aquesta època són també grans vocalistes o jazzwomen com Ella Fitzgeral i Billie Holiday.
CARACTERÍSTIQUES
- Big bands, entre 12 i 16 músics amb gran importància dels solistes. Aquests es posen drets per tocar.
- Més instruments i també major complexitat que fan perdre improvisació. Es fa necessària la figura del director arranjador d'orquestra.
- Estil riff: frases de pregunta resposta.
- És música dirigida al ball: lindyhop.
Des de Nova York i també gràcies als soldats nordamericans que arriben a Europa durant la 2ª guerra el Jazz arriba a Europa.
Les millors bandes d'aquesta època: Benny Goodman (clarinet)
Glenn Miller (trombó)
Count Basie (piano)
Us deixo els següents vídeos per apreciar les explicacions.
En aquest primer escoltem el tema "Sing, sing, sing" de Benny Goodman a la pel·lícula "Els rebels del Swing". Fixa't com ballen lindyhop!
El cine també es va fer eco d'aquesta moda. Escoltéu aquesta divertida escena de "Con faldas y a lo loco"
L'hora de les vocalistes:
La gran Ella Fitzgerald interpretant "One note samba" un magnífic exemple d'scat!
I acabem amb la veu de Billie Holiday interpretant "Strange fruit". Recorda, aquesta cançó, a més del seu valor musical, ens ofereix un testimoni punyent.
Strange fruit was origionaly a poem writen by a Jewish school teacher, Abel Meerpool, after seeing a photograph of a lynching in a civil-rights magazine. The photo was a shot of 2 black men hanging from a tree after they had been lynched in Marion, Indiana on August 7, 1930. The two men are the "Strange Fruit."
4. EL BE-BOP
El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint. La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres desapareguin i es formin grups més reduïts: els combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing, que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb el jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz. Pensaven que el mercat i els blancs havien acabat amb el veritable Jazz.
CARACTERÍSTIQUES
1. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria, que es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar.
2. Els instruments toquen les frases a una velocitat tan ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Així es demostra la gran habilitat tècnica dels intèrprets. I també requereix més esforç intel.lectual per part de l'oient.
3. Les improvisacions vénen emmarcades pel tema principal, presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça, generalment tocat per trompeta i saxofon.
4. El piano té un paper més percutiu, és a dir rítmic.
5. Grups reduïts: combos. La jam session és el marc ideal d'actuació.
Els representants més importants: Charlie Parker, ( de sobrenom, "bird") amb el seu saxo , Dizzy Gillespie amb la seva trompeta, Thelonius Monk i el seu piano.
5. COOL
Apareix als anys 50 i, fugint de l'estil frenètic del Be-bop, busca un caràcter relaxat, sobri, lleuger i fresc, com el seu nom indica, tranqui. El principal representant és el trompetista Miles Davis. Us deixo el tema "Ascenseur pour l'échafaud".
6. JAZZ FUSSIÓ
Amb ritmes llatins, rock, flamenc...
"Mediterranean sundance" amb Paco de Lucía, Al Di Meola i John McLaughlin:
"Manteca" amb Dizzie Gillespie:
7. FREE JAZZ
Prima la llibertat per improvisar fugint de la tonalitat. Es toca el que es vol quan es vol, tot val. Us deixo un tema del seu representant Ornette Coleman.
EL JAZZ A LA MÚSICA CLÀSSICA
Debussy, Satie, Stravinsky, Gershwin... han estat alguns dels músics clàssics que han incorporat el jazz a les seves composicions.
Mireu aquest video de la Pantera Rosa! Us deixo finalment un enllaç amb un documental magnífic: "Jazz, la música del diablo"
Les millors bandes d'aquesta època: Benny Goodman (clarinet)
Glenn Miller (trombó)
Count Basie (piano)
Us deixo els següents vídeos per apreciar les explicacions.
En aquest primer escoltem el tema "Sing, sing, sing" de Benny Goodman a la pel·lícula "Els rebels del Swing". Fixa't com ballen lindyhop!
Us he volgut deixar altre vídeo del mateix tema en que es pot apreciar millor la interpretació dels músics:
L'orquestra de Glenn Miller interpretant "In the mood"
Count Basie al piano amb la seva orquestra:
L'hora de les vocalistes:
La gran Ella Fitzgerald interpretant "One note samba" un magnífic exemple d'scat!
I acabem amb la veu de Billie Holiday interpretant "Strange fruit". Recorda, aquesta cançó, a més del seu valor musical, ens ofereix un testimoni punyent.
Strange fruit was origionaly a poem writen by a Jewish school teacher, Abel Meerpool, after seeing a photograph of a lynching in a civil-rights magazine. The photo was a shot of 2 black men hanging from a tree after they had been lynched in Marion, Indiana on August 7, 1930. The two men are the "Strange Fruit."
4. EL BE-BOP
El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint. La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres desapareguin i es formin grups més reduïts: els combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing, que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb el jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz. Pensaven que el mercat i els blancs havien acabat amb el veritable Jazz.
CARACTERÍSTIQUES
1. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria, que es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar.
2. Els instruments toquen les frases a una velocitat tan ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Així es demostra la gran habilitat tècnica dels intèrprets. I també requereix més esforç intel.lectual per part de l'oient.
3. Les improvisacions vénen emmarcades pel tema principal, presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça, generalment tocat per trompeta i saxofon.
4. El piano té un paper més percutiu, és a dir rítmic.
5. Grups reduïts: combos. La jam session és el marc ideal d'actuació.
Els representants més importants: Charlie Parker, ( de sobrenom, "bird") amb el seu saxo , Dizzy Gillespie amb la seva trompeta, Thelonius Monk i el seu piano.
5. COOL
Apareix als anys 50 i, fugint de l'estil frenètic del Be-bop, busca un caràcter relaxat, sobri, lleuger i fresc, com el seu nom indica, tranqui. El principal representant és el trompetista Miles Davis. Us deixo el tema "Ascenseur pour l'échafaud".
6. JAZZ FUSSIÓ
Amb ritmes llatins, rock, flamenc...
"Mediterranean sundance" amb Paco de Lucía, Al Di Meola i John McLaughlin:
"Manteca" amb Dizzie Gillespie:
7. FREE JAZZ
Prima la llibertat per improvisar fugint de la tonalitat. Es toca el que es vol quan es vol, tot val. Us deixo un tema del seu representant Ornette Coleman.
EL JAZZ A LA MÚSICA CLÀSSICA
Debussy, Satie, Stravinsky, Gershwin... han estat alguns dels músics clàssics que han incorporat el jazz a les seves composicions.
Mireu aquest video de la Pantera Rosa! Us deixo finalment un enllaç amb un documental magnífic: "Jazz, la música del diablo"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada