MUNTATGE CINEMATOGRÀFIC

EL MUNTATGE

Generalment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. D’aquesta combinació de plans en diem muntatge. És l'ordenació narrativa i rítmica dels elements objectius del relat. El procés d'escollir, ordenar i empalmar tots els plans rodats segons una idea prèvia i un ritme determinat. L'expressió del muntatge és l'element més important de tots els anteriors i fruit de tots ells. L'elecció, el ritme, la mesura van a la recerca de donar-nos una significació. Perquè imatges soltes poden adquirir en unir-se agrupades un nou significat.

Com que hi estem acostumats, ens sembla que és la mirada natural que tindria qualsevol observador de l’escena. Però realment no és així.

En una conversa cara a cara entre dues persones, per exemple, si en som espectadors directes allò més lògic serà que ens situem centrats i que per tant anem girant la mirada cap a un i cap a l’altre quan parlen (com faríem en un partit de tenis). Si volguéssim imitar aquesta mirada “natural” en una filmació posaríem una càmera en un punt centrat on els veiéssim als dos. Però en realitat el que es fa és anar alternant plans curts i quasi frontals de cadascun dels dos personatges quan parlen i de tant en tant també plans generals. Fixem-nos en l’exemple:

En aquesta famosa escena de la conversa iniciàtica entre Morfeu i Neo a Màtrix (Matrix, germans Wachowski, 1999), veiem com s’alternen plans curts d’un i de l’altre i només de tant en tant hi ha també un pla general.

Però més enllà d’una qüestió purament tècnica o visual, el muntatge també pot donar significat a les imatges. L’exemple més clàssic és l’anomenat efecte Kuleshov, que ve a demostrar que una mateixa imatge pot adquirir diferents significats depenent de amb quina altra la muntem. 

L'experiment ens ensenya que l'ordre dels plans que escollim crea significats nous. És a dir, durant el muntatge podem enganyar els espectadors. Anys després, Hitchcock ens ho explica amb un altre exemple:

Com es fa la separació o unió dels plans i seqüències en un film? Per mitjà de diverses formes d'articulació i puntuació. Entre d’altres:

• Per tall: un pla succeeix l'anterior directament. És la transició més utilitzada ja que és la que el públic ha après a acceptar com una forma de realitat visual. Si es fa correctament,  l'espectador no és conscient.

• Per fosa en negre: l'escena s'enfosqueix fins no veure res. L'inrevés és l'obertura en negre. Potser també en blanc, en color o en iris.

• Per encadenat: Una nova escena va apareixent damunt d'una antiga que es va fonent per superposició. Acostuma a emplenar-se en canvis d'espai o de temps.

• Per cortineta: La progressió d'una imatge a la pantalla fa desaparèixer, per desplaçament, la imatge anterior. Hi ha diferents tipus de cortineta.

• Per escombrat: Ràpida panoràmica que esborra la nitidesa d'una imatge i dóna pas al pla següent.

TIPUS DE MUNTATGE

Narratiu: Pretén narrar una sèrie de fets. Pot ser: 

Lineal: El que segueix una acció única desenvolupada per una successió d'escenes en ordre cronològic.

Altern: consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. Les escenes de persecució en serien un exemple.

A Encadenats (Notorius, Hitchcock, 1946), l’escena de la festa es resol amb un muntatge altern magnífic: Ingrid Bergman i Cary Grant són a la bodega descobrint l’urani que fan servir els nazis, mentre al saló de la casa el xampany es va acabant, la qual cosa significa que algú baixarà al soterrani on hi ha la bodega i els descobrirà.

Paral·lel: Dues o més escenes, independents cronològicament, es desenvolupen simultàniament creant una associació d'idees en l'espectador. La finalitat és fer sorgir un significat arran de la seva comparació. 

"El Padrí" (1972) Es juga amb les associacions temàtiques que produeix a l'espectador. Es contraposa la puresa del bateig en contraposició als assassinats. 

El muntatge dialèctic és aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l’anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions. Es tracta d’obligar l’espectador a participar fent una elaboració intel·lectual de les imatges que veu. L’associació entre dues imatges  provoca una tercera reacció associativa en la ment de l’espectador, es tracta d’un muntatge basat en la dialèctica marxista. 

El seu creador fou Eisenstein que, lògicament, ens ha deixat diverses mostres en la seva filmografia, dintre del corrent soviètic.

 

També Chaplin ens mostra el muntatge dialèctic en les primeres imatges de Temps Moderns (Modern Times, Charles Chaplin, 1936), quan incorpora al costat d’unes imatges d’obrers, que van a les fàbriques, unes imatges d’un ramat de béns.

 

David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel·lícula van revolucionar el setè art: En les seves obres mestres "El naixement d'una nació" (1914) i "Intolerància" (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral·lel, canviava l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però, sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri expressiu més important amb què comptava el cinema; que no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també per emocionar l'espectador.

 

Serguéi Eisenstein i el cinema soviètic

És el nom donat al corrent avantguardista integrat per un grup d'artistes soviètics, sent el més conegut Serguéi Eisenstein. Van ser els primers a experimentar amb el muntatge. Amb anterioritat només existien talls sense cap criteri artístic, només el criteri cronològic- realista clàssic. L’ideari del cinema soviètic passa per la màxima “Un cine revolucionari per a la revolució".

“De totes les arts, el cine és per a nosaltres la més important. Ha de ser i serà el principal instrument cultural del proletariat”. Vladimir Lenin 

"El cuirassat Potemkin" (1925) és considerada una de les grans obres mestres de la història del cinema.  És una pel·lícula basada en fets reals, que van succeir al port d'Odessa  sota l'Imperi rus, al 1905. Mostra les condicions inhumanes dels mariners i la seva revolta posterior. Els habitants d'Odessa confraternitzen amb ells i a continuació són massacrats per les tropes del Tsar.

Aquí podeu veure la famosa escena de «Les escales d'Odessa» formada per més de 170 plans on es narra com el poble rus és atacat per la guàrdia del Tsar, provocant a l'espectador diferents sensacions.